Galicia: un viatge, moltes pors.

Penso en GALICIA. Fa dies i dies que hi penso i només n’obtinc un estrany patiment i una amarga melangía de records que he trobat buits i de cartes de silencis escrites en infinites nits de tardor. GALICIA. La meva terra admirada, la que vull que sigui la meva segona llar. GALICIA. La terra que donà l’últim alé a la meva felicitat anomenada CARLES. GALICIA. La terra que odio i també la terra que estimo. Perqué a Galicia espero trobar el començament d’un nou somni, just allà on s’acabà el meu. I m’omplo de pors perquè pensar en Galicia és pensar en Tu. De mica en mica revisc amb una intesitat diferent tots aquells records que he anat buidant de tu, i que ara s’han omplert de la teva Galicia. Voldria ser la teva Galicia, aquella que et prengué la vida peró que t’acollí en el seu bosc verd i humit. Vull ser la teva Galicia, aquella del mar que sempre duies al fons de la mirada. Vull ser el teu últim núvol, l’aire que escoltà la teva última paraula. Vull ser la terra molla on reposà el teu cos mig nu en l’últim raig del teu sol. Vull ser la teva Galicia, perquè només ella et pogué dir adéu amb un bes dolç. I penso també... per què aquesta admiració per una terra que s’ha endut la meva felicitat (i la de molta altra gent)? Per què t’admiro quan només hauria d’odiar-te? Per què vas ser tu, infinita Galicia verda i blava, qui vas donar fi a algú que sempre t’ho havia donat tot? Justament tu, Galicia infinita... I ara em trobo amb un vitge a les mans cap a la Galicia immensa (sempre més immensa en la meva ànima que en quilómetres de terra i mar). Un viatge per mirar-te cara a cara, sense retrets, només amb la tristesa de saber que en els teus boscos els somnis acaben. Un viatge per mirar-te amb ulls d’infant, per descobrir en tu, Galicia meva, aquella Galicia que un dia va ser d’ell, aquella Galicia admirada des del fons d’algunes ànimes conegudes. Un viatge... un viatge per ser forta, per mesurar la meva valentía, per aclarir sentiments que en algunes nits ballen nus pels reflexes de les meves llàgrimes. Un viatge pendent que fins ara no he estat preparada per fer-lo, i que potser encara no ho estic. Peró el viatge ja està reservat, l’avió està a punt, les maletes mig fetes... un viatge sense retorn. Perquè tinc la sensació que una part de mi es quedarà a Galicia per sempre. I algunes de les meves pors tenen molt a veure amb tu, vida! Sé que aquest és un viatge molt meu, més meu que teu, però que vull fer amb tu, necessito fer-lo amb tu. I potser en alguns dies de sol ens imaginem un viatge gairebé perfecte, ple de platja, oceà i descans i també ple de romanticisme. I tinc por que això no sigui així, que la imatge del NOSTRE viatge acabi sent molt diferent de tot allò que anem imaginant. Tinc por de trobar-me cara a cara d’una Galicia freda que em derroti en el primer instant. Tinc por de trobar-me amb una capsa de sentiments diferents als que sento. Tinc por de trobar-me amb l’ànima anclada en un passat que he volgut tapar amb un present irreal. Per això et necessito al meu costat. Per què sé que aquest cop tindré uns braços on plorar, una mirada de tendressa i un racó on deixar-me caure. Per què sé que sense tu no podria. I d’aquí emergeix un profund sentiment de gràcies vers tu. Gràcies per ser qui ets. Per ser tu! Perquè sé que amb tu podré estar trista sense rencors, perquè sé que amb tu podré plorar fins a dormir-me, perquè sé que amb tu, i només amb tu, podré fer un pas més. Perqué a Galicia espero trobar el començament d’un nou somni, just allà on s’acabà el meu. Espero de tu, Galicia verda i blava, el començament d’un nou somni, perquè t’enduràs les llàgrimes d’un somni que em vas prendre, però em regalaràs un nou somni que de les teves entranyes renaixerà... perquè tornaré lliure i més enamorada de tu, Martí. Aquest cop sense fantasmes. T’estimaré amb una força nova, deixant part de mi a Galicia i omplint part de mi d’una Galicia verda i blava.