Històries dels meus aniversaris

Recordo que de petita, cada cop que s'acostava el meu aniversari estava molt contenta perquè podria menjar pastís i en podria repetir fins a tres vegades! justament pq era el meu aniversari! els regals ocupaven el segon lloc a la llista, pero tampoc eren gaire especials i per tant, no tenien un gran èxit en mí (sempre eren mitjons, pijames, robeta per les nines, etc.) Però de sobte, celebrar el meu aniversari va ser horrorós, i tot i que em costa explicar-ho, he decidit que us vull obrir les portes que tenia tancades, així que, quan vaig fer-ne 18 duia el món a la mirada. La vida em somreia després de passar-ho bastant malament amb un xicot que, potser sense voler, em va fer massa mal. Però per aquelles dates un noiet genial (que jo penso que ha estat un àngel des que va nèixer) va pintar-me per primer cop els somriures de felicitat. Un primer petó amb ell, un parell de cinemes i el meu aniversari celebrat en una cafeteria una tarda qualsevol. La celebració gran del meu 18è aniversari no va arribar mai. Ell va morir en un dia que tothom homenatge a l'mor, un 14 de febrer, així que es van quedar sense estrenar les entrades al liceu per una tarda de febrer, va quedar buida la taula d'un restaurant bonic de Barcelona, i vaig quedar sense petó de bona nit ni companyi d'aniversari. Els que llavors estaven al meu costat van esforçar-se molt per pintar-me somriures, però tot era en va i any rere any la data del meu aniversari em recordava aquells regals sense estrenar. I vaig fer-ne 19, i també vaig fer-ne 20 buscant en algun racó amagat al fons de desconeguts una petita engruna de felicitat. I resulta que vaig fer-ne 21. I aquells 21 tenien un color estrany, pero ja no era un aniversari fosc, era un aniversari estrany i gris, i també groc. Aquest dies n'he fet 22. I avui tot ha canviat. Aquests dies el cel del meu món s'ha pintat de colors perquè vosaltres l'heu pintat així. I amb el cel de colors el meu món s'ha aturat en una mirada, la teva mirada vida! Per primer cop en molts anys em sento feliç al fer anys, perquè (tot i que no negaré que m'ha costat molt) he deixat que els àngels volin en el seu cel i no pas en el meu. Estic contenta perquè sé que sempre tindré una font de forces en tots vosaltres, perquè sé que hi ha qui m'estima i perquè he aprés a ser jo. I crec que com amínim us mereixeu que us doni les gràcies, així que.. gràcies!!!! La veritat és que he fet els anys en un context una mica gris a casa, però aquest gris no m'ha tacat el cel del meu món, perquè sou la meva força, sou la raó per no rendir-me i les persones que més estimo. Gràcies per fer-me crèixer. Gràcies per crèixer amb mi!