Què penses?... tonteries...

Avui per fi de nou t'he vist, després d'uns dies en els que has estat malalt. No era res greu, i tot i que em repeties que no ho fes, jo no podia evitar preocupar-me per tu, ni que fos una mica. I al final de la tarda m'has fet una pregunta, i com d'altres vegades, la resposta sols ha sortit a mitges. No sé perquè hi ha coses que és més fàcil escriure-les. Potser és perquè sé que en el fons et poden ofendre, encara que sigui molt en el fons. I encaperrada a no fer-te mal, les respostes surten nomes a mitges... Tu em preguntes què penso, i aleshores jo penso què dir-te, i sols se m'ha ocorregut dir-te "tonteries", la primera paraula que he vist d'un cartell publicitari de bes a saver què... Sí, realment penso tonteries. I és que l'altre dia, quan et vaig acompanyar a casa amb tren em vaig coneixer a mi mateixa una miqueta més (potser més del que jo volia). Ja m'estava bé pensar que era tal com creia ser, però el destí té aquestes sorpress, i de sobte et vaig trobar mig adormit entre els meus braços, veient passar el paissatge. I en silenci se'm feia difícil dur-te a casa. Pensava que seria fantàstic viure al pis, dur-te a la nostra casa, tapar-te amb una manta i fer-te un got de llet calenta. Estar amb tu, mirar-te dormir, sentir-te rondinar... tenia ganes de cuidar-te. Moltes ganes. I en lloc d'això t'estava acompanyant a casa, on tot allò que desitjava fer jo ho faria la teva mare. És normal. Per això estan les mares. I no et negaré que vaig tindre enveja d'ella. Poder-te fer un petó al front cada cop que demanes un got d'aiga... ¡Quina sort té la teva mare! I de tanta enveja em vaig adonar que estava gelosa d'ella... i de mica en mica vaig aprenent a compartir-te...

I tu em preguntes què penso... i jo et dic... "tonteries"