Què penses?... tonteries...

Avui per fi de nou t'he vist, després d'uns dies en els que has estat malalt. No era res greu, i tot i que em repeties que no ho fes, jo no podia evitar preocupar-me per tu, ni que fos una mica. I al final de la tarda m'has fet una pregunta, i com d'altres vegades, la resposta sols ha sortit a mitges. No sé perquè hi ha coses que és més fàcil escriure-les. Potser és perquè sé que en el fons et poden ofendre, encara que sigui molt en el fons. I encaperrada a no fer-te mal, les respostes surten nomes a mitges... Tu em preguntes què penso, i aleshores jo penso què dir-te, i sols se m'ha ocorregut dir-te "tonteries", la primera paraula que he vist d'un cartell publicitari de bes a saver què... Sí, realment penso tonteries. I és que l'altre dia, quan et vaig acompanyar a casa amb tren em vaig coneixer a mi mateixa una miqueta més (potser més del que jo volia). Ja m'estava bé pensar que era tal com creia ser, però el destí té aquestes sorpress, i de sobte et vaig trobar mig adormit entre els meus braços, veient passar el paissatge. I en silenci se'm feia difícil dur-te a casa. Pensava que seria fantàstic viure al pis, dur-te a la nostra casa, tapar-te amb una manta i fer-te un got de llet calenta. Estar amb tu, mirar-te dormir, sentir-te rondinar... tenia ganes de cuidar-te. Moltes ganes. I en lloc d'això t'estava acompanyant a casa, on tot allò que desitjava fer jo ho faria la teva mare. És normal. Per això estan les mares. I no et negaré que vaig tindre enveja d'ella. Poder-te fer un petó al front cada cop que demanes un got d'aiga... ¡Quina sort té la teva mare! I de tanta enveja em vaig adonar que estava gelosa d'ella... i de mica en mica vaig aprenent a compartir-te...

I tu em preguntes què penso... i jo et dic... "tonteries"

Reflexionant en silencis de plata

Fa dies que li dono voltes i més voltes al cap. Potser serà perquè ja és primavera, o pel Sol que comença a escalfar-nos la pell (encara que sols en destapem tímidament els braços)... vés a saber quin és el motiu real de tanta filosofia junta... I és que fa dies i dies que em sento feliç. I tot i que pugui semblar una ximpleria, em sento tan feliç que guardaré aquesta felicitat per desitjar-la quan me'n falti un bocí (pq de vegades aquestes coses pasen...) El dissabte em vaig veure rodejada de gent que ni tan sols coneixia. Era la festa d'aniversari d'una amiga, i entre ella, hi havia un munt de gent, tots parlant amb ella, i també entre ells. I jo allà, entre acompanyada i sola i pensant només en tots vosaltres. He estat pensant que l'amistat és el regal més immens que es pot rebre en aquesta vida. I em sentia tan afortunada i orgullosa de cadascuna de vosaltres, tant que no podia evitar emocionar-me entre el fum i la música. Cada una de vosaltres em regaleu bocins immensos de cel on puc volar quan el cel se'm fa petit, i curiosament (algun dia m'haureu d'explicar el vostre secret) sempre teniu unes ales fetes a la meva mida per quan se'm trenquen les meves... i també només vosaltres sabeu com fer-me volar encara que no vegi cap cel on fer-ho... us estimo tant!!!! Aquest dies he pensat moltissim en vosaltres. Imane, amb tu tinc la sort de compartir el dia a dia, i veure't amb aquesta familiaritat de germanes em fa sentir que tinc un lloc on arrepenjar-me quan em fan figa les cames (o el cor), i també m'ajuda veure't els ullets i saber què et passa amb una sola mirada... m'agrada ser la teva germana! Ely, encara que no t'ho creguis, i que ultimament ni tan sols parlem (entre d'altres coses pq no ens veiem gaire), estic preocupada per tu. I de vegades em pregunto pq em preocupes tant i sols puc respondre'm a mi mateixa que és pq soc una tonta que t'estima infinitament. Et mereixes ser tan feliç en la vida que em dol que en alguns moments no ho siguis. Montse, t'he deixat la última pq sempre ets la primera en els meus pensaments. Amb tu no tinc la sort de compartir la monotonia del dia a dia, i potser per això pateixo en silenci (començo a agafar complexe de mare patidora de totes vosaltres...). Sols et puc dir que t'estimo, i res del que pugui dir et serà nou, pq a tu ja t'ho he dit tot mil vegades. Sols et dic que t'estimo (essent conscient que la paraula en sí mateixa no es gens de poca cosa) I resulta que també he pensat en aquells amics que un dia van ser íntims com avui ho sou els d'ara. Martona, a tu la primera d'ells. No m'oblido d'aquells anys d'adolescencia inútil discutint per qui es quedava amb el ros dels pòsters (jajaja). Han estat molts anys i moltes coses viscudes juntes, i això tampoc s'oblida. I encara que sembli que m'oblido o m'aparto de tu la realitat no és així. I com la Martona un seguit de persones més omplirien la llista, especialment els del grup de Parets (cada cop menys, pero quan l'ahir era avui formàvem una bona colla...), Silvia inclosa... i tambés els de Lourdes, i els del Copa ("la meitat d'ells divorciats sense haver tornat els regals" com diria una cançó del J.Masdeu), vosaltres no ereu íntims, però d'entre vosaltres va nèixer un bon troç de la meva vida.. I així és com entre musica i fum reflexionava en silencis de plata. I de sobte, amb llàgrimes d'emoció als ulls i cegada de tanta plata i tantes reflexions vaig sentir que les llàgrimes canviaven de color, i tot el meu silenci es va omplir de TU. I em sentia tan feliç que el somriure no m'hi cavia a les galtes i volia sortir-se de la meva cara. I t'anyorava pensant què feliç em fa estar amb tu, veure't cada dia... pq la quotidianitat en què et veig és un regal de fils d'or. Veure't encara que sigui amb careta de son en el tren de la matinada, robar-te petons entre vagons i entre clases, sentir-te rondinar, mirar-te quan et despistes, donar-te la mà al caminar els breus minuts que separen el tren de la uni... soc tan feliç de poder fer aquestes cosetes... cosetes sense importància, però que mai deixaràn de ser petits regals de fils d'or. ¡Què afortunada em sento! Gràcies a tots per regalar-me la felicitat.