De vegades la vida és complicada

Busqué en el corazón... una mirada, un suspiro, mil sensacienes, sueños, un poco de tiempo, recibir algo, tal vez un poco más de cariño, besar con besos de amor... Busqué todo esto en mi corazón, y encontré desiertos de arena fina.

Escuché por dentro la locura, toda una obsesión, un sentido culpable que no cesaba de crearme confusión. Pero desperté, regresé al mundo de tu mirada.

Viviré la libertad, superando los obstàculos, arriesgando a cada paso, respirando la vida, llenando el alma de tu aire.

............................................................................

Tot un mosaic de paraules, una completa bogeria manifestada en trocets de papers. Mil paraules en una llàgrima i mil llàgrimes sense paraules. De vegades la vida és complicada.

Des d'aquí us vull agraïr a totes el vostre suport incondicional.

Ely, tu sempre el far de tothom, anunciant enfonsaments de vaixells i sent la llum salvadora de tot. Has fet més del que t'imagines per mi. Gràcies! I moltes felicitats cuca!

Imane, la teva desesperació per veuren's és mútua. Gràcies per la teva amistat, per estar preocupada inclus aquest cap de setmana a Londres (pq sé que ho has estat). Ets el meu llibre de capçalera, sempre a punt en les nits d'insomni. T'estimo!

Montse, les tardes amb tu passen volant! Gràcies per fer-me obrir els ulls, per fer-me entendre que el món no només gira del revés. Tinc molt a agraïr-te, més del que t'imagines. Gràcies per ser el meu paraigües!

Vida,

a tu només dir-te una paraula. De fet no cal ni que la digui. Imagina-te-la sortint dels meus llabis, amb aquella veu fluixeta que de vegades no s'escolta, però es sent. Imagina-te-la i fes-la viva, perquè és tot el que tinc per regalar-te, perqué és tot el que sento.

Deserts, silencis i castells

Has entrat en el meu món i decidit has obert totes les finestres. Han volat els papers, s'ha estés la bogeria, han aparegut mirades de sentiments amagades en un calaix oblidat, has retornat el sol, amb la teva força has creat tempestes que han regat la meva força i m'han fet crèixer una miqueta més encara. I els teus braços han estat la frotalessa del meu fràgil castell. T'he abraçat i s'ha obert un dessert als meus peus. Abraçada eternament a tu, procurant frenar el temps a cada segon que el rellotge, perseverant, marcava. I el matí s'ha convertit en tarda. Tarda de colors divertits i avorrits. Colors i més colors, capses senseres de colors com si fossin capses de bombons mig desfets per la calor. I la tarda s'ha convertit en nit d'estrelles. I en el caliu dels teus braços els segons guanyaven la batalla del pas del temps. I sota les estrelles, la son. Dormint al meu costat, i sentint la teva respiració, amb por però decidida començava a caminar el meu desert, que ara també has fet teu. El teu silenci m'ajudava a caminar pels meus pensaments. Pensaments que eren oassis. Alguns d'ells eren somnis que en algún racó esperen fer-se realitat i vestir-se de sol i aire, però alguns altres eren pors que com fantasmes tenyien l'aire de foscor. I enmig del meu desert un fantasma m'ha dit que algun dia marxaràs per no tornar. I espantada volia tornar, sortir del meu desert, però el fantasma em perseguia. Ja no sentia el teu silenci i les llàgrimes formaven mars de sal que em tenyien les galtes. I de sobte, enmig de la calor, he tornat a sentir el teu silenci. I tu estaves allà! No existeixen moments de felicitat tan absoluta com aquest! Trobar-te dormint al meu costat desfent tots els fantasmes amb el teu silenci! I m'has abraçat, i t'he respirat a poc a poc, per omplir-me de tu. I feliç d'estar dormint entre les teves abraçades, el matí s'ha despertat plujós i fosc, pintant de son els nostres ulls. I esmorçant bocinets de tu m'he adonat que encara no sé aturar el temps, i volia que el matí no acabés, i volia eternament el teu silenci. Però ara el teu silenci està en mi i les abraçades que vas pintant es converteixen en la fortalessa del meu fràgil castell de somnis i plena de tu, caminaré el meu desert. T'ESTIMO!

Històries dels meus aniversaris

Recordo que de petita, cada cop que s'acostava el meu aniversari estava molt contenta perquè podria menjar pastís i en podria repetir fins a tres vegades! justament pq era el meu aniversari! els regals ocupaven el segon lloc a la llista, pero tampoc eren gaire especials i per tant, no tenien un gran èxit en mí (sempre eren mitjons, pijames, robeta per les nines, etc.) Però de sobte, celebrar el meu aniversari va ser horrorós, i tot i que em costa explicar-ho, he decidit que us vull obrir les portes que tenia tancades, així que, quan vaig fer-ne 18 duia el món a la mirada. La vida em somreia després de passar-ho bastant malament amb un xicot que, potser sense voler, em va fer massa mal. Però per aquelles dates un noiet genial (que jo penso que ha estat un àngel des que va nèixer) va pintar-me per primer cop els somriures de felicitat. Un primer petó amb ell, un parell de cinemes i el meu aniversari celebrat en una cafeteria una tarda qualsevol. La celebració gran del meu 18è aniversari no va arribar mai. Ell va morir en un dia que tothom homenatge a l'mor, un 14 de febrer, així que es van quedar sense estrenar les entrades al liceu per una tarda de febrer, va quedar buida la taula d'un restaurant bonic de Barcelona, i vaig quedar sense petó de bona nit ni companyi d'aniversari. Els que llavors estaven al meu costat van esforçar-se molt per pintar-me somriures, però tot era en va i any rere any la data del meu aniversari em recordava aquells regals sense estrenar. I vaig fer-ne 19, i també vaig fer-ne 20 buscant en algun racó amagat al fons de desconeguts una petita engruna de felicitat. I resulta que vaig fer-ne 21. I aquells 21 tenien un color estrany, pero ja no era un aniversari fosc, era un aniversari estrany i gris, i també groc. Aquest dies n'he fet 22. I avui tot ha canviat. Aquests dies el cel del meu món s'ha pintat de colors perquè vosaltres l'heu pintat així. I amb el cel de colors el meu món s'ha aturat en una mirada, la teva mirada vida! Per primer cop en molts anys em sento feliç al fer anys, perquè (tot i que no negaré que m'ha costat molt) he deixat que els àngels volin en el seu cel i no pas en el meu. Estic contenta perquè sé que sempre tindré una font de forces en tots vosaltres, perquè sé que hi ha qui m'estima i perquè he aprés a ser jo. I crec que com amínim us mereixeu que us doni les gràcies, així que.. gràcies!!!! La veritat és que he fet els anys en un context una mica gris a casa, però aquest gris no m'ha tacat el cel del meu món, perquè sou la meva força, sou la raó per no rendir-me i les persones que més estimo. Gràcies per fer-me crèixer. Gràcies per crèixer amb mi!

Racons de mar compartits

Hola a totes i a tots! Us dono la benvinguda en aquest nou espai. És evident que es tracta d'un nou blog, però per a mi és alguna cosa més que un simple blog o space. Aquest és un racó ple de mi, i avui he dedicit regalar-vos-el. A tots i cada un de vosaltres us dus al cor per infinites raons, però sobretot perquè m'heu demostrat, a cada pas de la meva vida, que sou uns grans amics i amigues. Per això aquest espai és també un homenatge a l'amistat, a la vostra amistat. El títol de "Racons de mar" és just el títol que posaria al llibre de les meves memòries si s'arribés a escriure algún dia. I tot va perquè des de que era ben petita el mar ha estat molt present en la meva vida. Tot i que jo i el mar només estaven cara a cara un parell de setmanes a l'any, aquells dies eren suficients per establir una connexió total entre el mar i jo. Un dia una gran persona em va dir que tots tenim el nostre lloc en el món, un lloc on ens sentirem totalment en pau amb nosaltres mateixos i que un cop l'haguem descobert mai més podrem viure sense ell, sense el nostre lloc en el món. I jo... jo he trobat aquest lloc tan especial. La meva platja i jo sempre ens hem unit. De petita el mar em curava les ferides que em feia quan queia de la bici, més endevant escoltava els meus problemes d'adolescent i el meu mar m'escoltava i em tranquilitzava, i així, a poc a poc i a base d'anys, el meu mar s'ha convertit en una espècie de mare, una cosa sense la que no sabria viure. El meu mar és l'únic que coneix tots i cada un dels meus secrets. ¡Quants silencis compartits i quants folis escrits s'ha endut! Ell és l'únic que sap dels meus poemes, cançons, contes i històries que escric, perquè en el fons soc una escriptora romàntica que escriu en secret i potser per vergonya, potser per timidesa, sempre he anat amagant les meves paraules, però avui, des d'aquest racó, us regalo racons de mar. Petits racons de mar que avui vull compartir amb tu.