Papallona blanca

Galicia és senzillament Galicia

Abans d'anar a Galicia estava plena de pors. Pors perquè feia massa temps que esperava fer aquest viatge, i de cop i volta em trobava amb els bitllets a la mà. Pors perquè havia començat a pensar de nou amb el Carles... i ara es quan sé del tot cert que NESESSITAVA fer aquest viatge. Galicia ha estat sempre gris, amb una boira baixa que tapava qualsevol raig de sol i qualsevol intent de somriure. Galicia ha estat callada i silenciosa, amb gent molt diferent de com imaginava... peró el millor de tot és que Galicia, en el fons, ha complert tot el que esperava d'ella. Fa uns dies escrivia "Galicia, espero de tu el començament d'un nou somni, just allà on acabà el meu"... i Galicia ha sigut fi i principi de tot. He deixat volar els fantasmes pels nuvols, he tancat, definitivament, una gran etapa de la meva vida. I certament, pensava que em resultaria més difícil o més dolorós, però ha estat bonic tancar algunes llaunes de sardines, deixar el passat on li toca estar... i aquí entres tú Martí! Sé que fins ara he tingut moltes pors, que sempre, d'una manera o altre, han vingut marcades pel meu passat, però ara tot és diferent. Poder alliberar fantasmes tan meus abrassada fort a tu m'ha fet sentir forta i protegida, i des d'aquell mateix moment t'estimo amb una força nova, sense pors! D'alguna manera és com si ara (i només ara) comencés a estimar-te plenament, amb tota la meva ànima, ment i cos. Buidar-me de tot m'ha servit per omplir-me de tu! D'aquesta manera Galicia és senzillament Galicia. Ja sense valors afegits, sense dur-la a l'ànima ni a la mirada... Galicia, per uns breus instants, ha estat l'ultima pàgina escrita d'una etapa de la meva vida que començava a durar massa, i ara és senzillament ella. I ens ha deixat un bonic somni per complir: seguir estimant-nos tota la vida! (perque Galicia també ens ha cassat en secret).

T'ESTIMO MOLTISSIM MARTÍ!

Gràcies pel miler d'abrassades, per aguntar els meus fantasmes, per seguir aquí!

Galicia: un viatge, moltes pors.

Penso en GALICIA. Fa dies i dies que hi penso i només n’obtinc un estrany patiment i una amarga melangía de records que he trobat buits i de cartes de silencis escrites en infinites nits de tardor. GALICIA. La meva terra admirada, la que vull que sigui la meva segona llar. GALICIA. La terra que donà l’últim alé a la meva felicitat anomenada CARLES. GALICIA. La terra que odio i també la terra que estimo. Perqué a Galicia espero trobar el començament d’un nou somni, just allà on s’acabà el meu. I m’omplo de pors perquè pensar en Galicia és pensar en Tu. De mica en mica revisc amb una intesitat diferent tots aquells records que he anat buidant de tu, i que ara s’han omplert de la teva Galicia. Voldria ser la teva Galicia, aquella que et prengué la vida peró que t’acollí en el seu bosc verd i humit. Vull ser la teva Galicia, aquella del mar que sempre duies al fons de la mirada. Vull ser el teu últim núvol, l’aire que escoltà la teva última paraula. Vull ser la terra molla on reposà el teu cos mig nu en l’últim raig del teu sol. Vull ser la teva Galicia, perquè només ella et pogué dir adéu amb un bes dolç. I penso també... per què aquesta admiració per una terra que s’ha endut la meva felicitat (i la de molta altra gent)? Per què t’admiro quan només hauria d’odiar-te? Per què vas ser tu, infinita Galicia verda i blava, qui vas donar fi a algú que sempre t’ho havia donat tot? Justament tu, Galicia infinita... I ara em trobo amb un vitge a les mans cap a la Galicia immensa (sempre més immensa en la meva ànima que en quilómetres de terra i mar). Un viatge per mirar-te cara a cara, sense retrets, només amb la tristesa de saber que en els teus boscos els somnis acaben. Un viatge per mirar-te amb ulls d’infant, per descobrir en tu, Galicia meva, aquella Galicia que un dia va ser d’ell, aquella Galicia admirada des del fons d’algunes ànimes conegudes. Un viatge... un viatge per ser forta, per mesurar la meva valentía, per aclarir sentiments que en algunes nits ballen nus pels reflexes de les meves llàgrimes. Un viatge pendent que fins ara no he estat preparada per fer-lo, i que potser encara no ho estic. Peró el viatge ja està reservat, l’avió està a punt, les maletes mig fetes... un viatge sense retorn. Perquè tinc la sensació que una part de mi es quedarà a Galicia per sempre. I algunes de les meves pors tenen molt a veure amb tu, vida! Sé que aquest és un viatge molt meu, més meu que teu, però que vull fer amb tu, necessito fer-lo amb tu. I potser en alguns dies de sol ens imaginem un viatge gairebé perfecte, ple de platja, oceà i descans i també ple de romanticisme. I tinc por que això no sigui així, que la imatge del NOSTRE viatge acabi sent molt diferent de tot allò que anem imaginant. Tinc por de trobar-me cara a cara d’una Galicia freda que em derroti en el primer instant. Tinc por de trobar-me amb una capsa de sentiments diferents als que sento. Tinc por de trobar-me amb l’ànima anclada en un passat que he volgut tapar amb un present irreal. Per això et necessito al meu costat. Per què sé que aquest cop tindré uns braços on plorar, una mirada de tendressa i un racó on deixar-me caure. Per què sé que sense tu no podria. I d’aquí emergeix un profund sentiment de gràcies vers tu. Gràcies per ser qui ets. Per ser tu! Perquè sé que amb tu podré estar trista sense rencors, perquè sé que amb tu podré plorar fins a dormir-me, perquè sé que amb tu, i només amb tu, podré fer un pas més. Perqué a Galicia espero trobar el començament d’un nou somni, just allà on s’acabà el meu. Espero de tu, Galicia verda i blava, el començament d’un nou somni, perquè t’enduràs les llàgrimes d’un somni que em vas prendre, però em regalaràs un nou somni que de les teves entranyes renaixerà... perquè tornaré lliure i més enamorada de tu, Martí. Aquest cop sense fantasmes. T’estimaré amb una força nova, deixant part de mi a Galicia i omplint part de mi d’una Galicia verda i blava.

Escapen les paraules

Escapen del silenci les ombres

que gronxant-se en els pensaments

de les hores eviten el futur

que les convertirà en pols efímera.

Escapa dels teus ulls

el silenci més absolut

que gronxant-se en el fred de la neu

espera l'onada salada que el farà parlar.

Escapen de les meves mans

desitjos de primavera

que corrent pels carrers imaginaris de la pell

destapen capses de bombons desfets.

Escapen de tu crits de foscor.

Escapen de mi paraigües de nostàlgia.

Escapa del temps

el destí del dia que

gronxant-nos en les hores de l'oceà

ens trobarem de nou.

Amb un nou somriure.

Amb una nova mirada.

Amb un nou poema.

~Alba~

Què penses?... tonteries...

Avui per fi de nou t'he vist, després d'uns dies en els que has estat malalt. No era res greu, i tot i que em repeties que no ho fes, jo no podia evitar preocupar-me per tu, ni que fos una mica. I al final de la tarda m'has fet una pregunta, i com d'altres vegades, la resposta sols ha sortit a mitges. No sé perquè hi ha coses que és més fàcil escriure-les. Potser és perquè sé que en el fons et poden ofendre, encara que sigui molt en el fons. I encaperrada a no fer-te mal, les respostes surten nomes a mitges... Tu em preguntes què penso, i aleshores jo penso què dir-te, i sols se m'ha ocorregut dir-te "tonteries", la primera paraula que he vist d'un cartell publicitari de bes a saver què... Sí, realment penso tonteries. I és que l'altre dia, quan et vaig acompanyar a casa amb tren em vaig coneixer a mi mateixa una miqueta més (potser més del que jo volia). Ja m'estava bé pensar que era tal com creia ser, però el destí té aquestes sorpress, i de sobte et vaig trobar mig adormit entre els meus braços, veient passar el paissatge. I en silenci se'm feia difícil dur-te a casa. Pensava que seria fantàstic viure al pis, dur-te a la nostra casa, tapar-te amb una manta i fer-te un got de llet calenta. Estar amb tu, mirar-te dormir, sentir-te rondinar... tenia ganes de cuidar-te. Moltes ganes. I en lloc d'això t'estava acompanyant a casa, on tot allò que desitjava fer jo ho faria la teva mare. És normal. Per això estan les mares. I no et negaré que vaig tindre enveja d'ella. Poder-te fer un petó al front cada cop que demanes un got d'aiga... ¡Quina sort té la teva mare! I de tanta enveja em vaig adonar que estava gelosa d'ella... i de mica en mica vaig aprenent a compartir-te...

I tu em preguntes què penso... i jo et dic... "tonteries"

Reflexionant en silencis de plata

Fa dies que li dono voltes i més voltes al cap. Potser serà perquè ja és primavera, o pel Sol que comença a escalfar-nos la pell (encara que sols en destapem tímidament els braços)... vés a saber quin és el motiu real de tanta filosofia junta... I és que fa dies i dies que em sento feliç. I tot i que pugui semblar una ximpleria, em sento tan feliç que guardaré aquesta felicitat per desitjar-la quan me'n falti un bocí (pq de vegades aquestes coses pasen...) El dissabte em vaig veure rodejada de gent que ni tan sols coneixia. Era la festa d'aniversari d'una amiga, i entre ella, hi havia un munt de gent, tots parlant amb ella, i també entre ells. I jo allà, entre acompanyada i sola i pensant només en tots vosaltres. He estat pensant que l'amistat és el regal més immens que es pot rebre en aquesta vida. I em sentia tan afortunada i orgullosa de cadascuna de vosaltres, tant que no podia evitar emocionar-me entre el fum i la música. Cada una de vosaltres em regaleu bocins immensos de cel on puc volar quan el cel se'm fa petit, i curiosament (algun dia m'haureu d'explicar el vostre secret) sempre teniu unes ales fetes a la meva mida per quan se'm trenquen les meves... i també només vosaltres sabeu com fer-me volar encara que no vegi cap cel on fer-ho... us estimo tant!!!! Aquest dies he pensat moltissim en vosaltres. Imane, amb tu tinc la sort de compartir el dia a dia, i veure't amb aquesta familiaritat de germanes em fa sentir que tinc un lloc on arrepenjar-me quan em fan figa les cames (o el cor), i també m'ajuda veure't els ullets i saber què et passa amb una sola mirada... m'agrada ser la teva germana! Ely, encara que no t'ho creguis, i que ultimament ni tan sols parlem (entre d'altres coses pq no ens veiem gaire), estic preocupada per tu. I de vegades em pregunto pq em preocupes tant i sols puc respondre'm a mi mateixa que és pq soc una tonta que t'estima infinitament. Et mereixes ser tan feliç en la vida que em dol que en alguns moments no ho siguis. Montse, t'he deixat la última pq sempre ets la primera en els meus pensaments. Amb tu no tinc la sort de compartir la monotonia del dia a dia, i potser per això pateixo en silenci (començo a agafar complexe de mare patidora de totes vosaltres...). Sols et puc dir que t'estimo, i res del que pugui dir et serà nou, pq a tu ja t'ho he dit tot mil vegades. Sols et dic que t'estimo (essent conscient que la paraula en sí mateixa no es gens de poca cosa) I resulta que també he pensat en aquells amics que un dia van ser íntims com avui ho sou els d'ara. Martona, a tu la primera d'ells. No m'oblido d'aquells anys d'adolescencia inútil discutint per qui es quedava amb el ros dels pòsters (jajaja). Han estat molts anys i moltes coses viscudes juntes, i això tampoc s'oblida. I encara que sembli que m'oblido o m'aparto de tu la realitat no és així. I com la Martona un seguit de persones més omplirien la llista, especialment els del grup de Parets (cada cop menys, pero quan l'ahir era avui formàvem una bona colla...), Silvia inclosa... i tambés els de Lourdes, i els del Copa ("la meitat d'ells divorciats sense haver tornat els regals" com diria una cançó del J.Masdeu), vosaltres no ereu íntims, però d'entre vosaltres va nèixer un bon troç de la meva vida.. I així és com entre musica i fum reflexionava en silencis de plata. I de sobte, amb llàgrimes d'emoció als ulls i cegada de tanta plata i tantes reflexions vaig sentir que les llàgrimes canviaven de color, i tot el meu silenci es va omplir de TU. I em sentia tan feliç que el somriure no m'hi cavia a les galtes i volia sortir-se de la meva cara. I t'anyorava pensant què feliç em fa estar amb tu, veure't cada dia... pq la quotidianitat en què et veig és un regal de fils d'or. Veure't encara que sigui amb careta de son en el tren de la matinada, robar-te petons entre vagons i entre clases, sentir-te rondinar, mirar-te quan et despistes, donar-te la mà al caminar els breus minuts que separen el tren de la uni... soc tan feliç de poder fer aquestes cosetes... cosetes sense importància, però que mai deixaràn de ser petits regals de fils d'or. ¡Què afortunada em sento! Gràcies a tots per regalar-me la felicitat.

De vegades la vida és complicada

Busqué en el corazón... una mirada, un suspiro, mil sensacienes, sueños, un poco de tiempo, recibir algo, tal vez un poco más de cariño, besar con besos de amor... Busqué todo esto en mi corazón, y encontré desiertos de arena fina.

Escuché por dentro la locura, toda una obsesión, un sentido culpable que no cesaba de crearme confusión. Pero desperté, regresé al mundo de tu mirada.

Viviré la libertad, superando los obstàculos, arriesgando a cada paso, respirando la vida, llenando el alma de tu aire.

............................................................................

Tot un mosaic de paraules, una completa bogeria manifestada en trocets de papers. Mil paraules en una llàgrima i mil llàgrimes sense paraules. De vegades la vida és complicada.

Des d'aquí us vull agraïr a totes el vostre suport incondicional.

Ely, tu sempre el far de tothom, anunciant enfonsaments de vaixells i sent la llum salvadora de tot. Has fet més del que t'imagines per mi. Gràcies! I moltes felicitats cuca!

Imane, la teva desesperació per veuren's és mútua. Gràcies per la teva amistat, per estar preocupada inclus aquest cap de setmana a Londres (pq sé que ho has estat). Ets el meu llibre de capçalera, sempre a punt en les nits d'insomni. T'estimo!

Montse, les tardes amb tu passen volant! Gràcies per fer-me obrir els ulls, per fer-me entendre que el món no només gira del revés. Tinc molt a agraïr-te, més del que t'imagines. Gràcies per ser el meu paraigües!

Vida,

a tu només dir-te una paraula. De fet no cal ni que la digui. Imagina-te-la sortint dels meus llabis, amb aquella veu fluixeta que de vegades no s'escolta, però es sent. Imagina-te-la i fes-la viva, perquè és tot el que tinc per regalar-te, perqué és tot el que sento.

Deserts, silencis i castells

Has entrat en el meu món i decidit has obert totes les finestres. Han volat els papers, s'ha estés la bogeria, han aparegut mirades de sentiments amagades en un calaix oblidat, has retornat el sol, amb la teva força has creat tempestes que han regat la meva força i m'han fet crèixer una miqueta més encara. I els teus braços han estat la frotalessa del meu fràgil castell. T'he abraçat i s'ha obert un dessert als meus peus. Abraçada eternament a tu, procurant frenar el temps a cada segon que el rellotge, perseverant, marcava. I el matí s'ha convertit en tarda. Tarda de colors divertits i avorrits. Colors i més colors, capses senseres de colors com si fossin capses de bombons mig desfets per la calor. I la tarda s'ha convertit en nit d'estrelles. I en el caliu dels teus braços els segons guanyaven la batalla del pas del temps. I sota les estrelles, la son. Dormint al meu costat, i sentint la teva respiració, amb por però decidida començava a caminar el meu desert, que ara també has fet teu. El teu silenci m'ajudava a caminar pels meus pensaments. Pensaments que eren oassis. Alguns d'ells eren somnis que en algún racó esperen fer-se realitat i vestir-se de sol i aire, però alguns altres eren pors que com fantasmes tenyien l'aire de foscor. I enmig del meu desert un fantasma m'ha dit que algun dia marxaràs per no tornar. I espantada volia tornar, sortir del meu desert, però el fantasma em perseguia. Ja no sentia el teu silenci i les llàgrimes formaven mars de sal que em tenyien les galtes. I de sobte, enmig de la calor, he tornat a sentir el teu silenci. I tu estaves allà! No existeixen moments de felicitat tan absoluta com aquest! Trobar-te dormint al meu costat desfent tots els fantasmes amb el teu silenci! I m'has abraçat, i t'he respirat a poc a poc, per omplir-me de tu. I feliç d'estar dormint entre les teves abraçades, el matí s'ha despertat plujós i fosc, pintant de son els nostres ulls. I esmorçant bocinets de tu m'he adonat que encara no sé aturar el temps, i volia que el matí no acabés, i volia eternament el teu silenci. Però ara el teu silenci està en mi i les abraçades que vas pintant es converteixen en la fortalessa del meu fràgil castell de somnis i plena de tu, caminaré el meu desert. T'ESTIMO!

Històries dels meus aniversaris

Recordo que de petita, cada cop que s'acostava el meu aniversari estava molt contenta perquè podria menjar pastís i en podria repetir fins a tres vegades! justament pq era el meu aniversari! els regals ocupaven el segon lloc a la llista, pero tampoc eren gaire especials i per tant, no tenien un gran èxit en mí (sempre eren mitjons, pijames, robeta per les nines, etc.) Però de sobte, celebrar el meu aniversari va ser horrorós, i tot i que em costa explicar-ho, he decidit que us vull obrir les portes que tenia tancades, així que, quan vaig fer-ne 18 duia el món a la mirada. La vida em somreia després de passar-ho bastant malament amb un xicot que, potser sense voler, em va fer massa mal. Però per aquelles dates un noiet genial (que jo penso que ha estat un àngel des que va nèixer) va pintar-me per primer cop els somriures de felicitat. Un primer petó amb ell, un parell de cinemes i el meu aniversari celebrat en una cafeteria una tarda qualsevol. La celebració gran del meu 18è aniversari no va arribar mai. Ell va morir en un dia que tothom homenatge a l'mor, un 14 de febrer, així que es van quedar sense estrenar les entrades al liceu per una tarda de febrer, va quedar buida la taula d'un restaurant bonic de Barcelona, i vaig quedar sense petó de bona nit ni companyi d'aniversari. Els que llavors estaven al meu costat van esforçar-se molt per pintar-me somriures, però tot era en va i any rere any la data del meu aniversari em recordava aquells regals sense estrenar. I vaig fer-ne 19, i també vaig fer-ne 20 buscant en algun racó amagat al fons de desconeguts una petita engruna de felicitat. I resulta que vaig fer-ne 21. I aquells 21 tenien un color estrany, pero ja no era un aniversari fosc, era un aniversari estrany i gris, i també groc. Aquest dies n'he fet 22. I avui tot ha canviat. Aquests dies el cel del meu món s'ha pintat de colors perquè vosaltres l'heu pintat així. I amb el cel de colors el meu món s'ha aturat en una mirada, la teva mirada vida! Per primer cop en molts anys em sento feliç al fer anys, perquè (tot i que no negaré que m'ha costat molt) he deixat que els àngels volin en el seu cel i no pas en el meu. Estic contenta perquè sé que sempre tindré una font de forces en tots vosaltres, perquè sé que hi ha qui m'estima i perquè he aprés a ser jo. I crec que com amínim us mereixeu que us doni les gràcies, així que.. gràcies!!!! La veritat és que he fet els anys en un context una mica gris a casa, però aquest gris no m'ha tacat el cel del meu món, perquè sou la meva força, sou la raó per no rendir-me i les persones que més estimo. Gràcies per fer-me crèixer. Gràcies per crèixer amb mi!

Racons de mar compartits

Hola a totes i a tots! Us dono la benvinguda en aquest nou espai. És evident que es tracta d'un nou blog, però per a mi és alguna cosa més que un simple blog o space. Aquest és un racó ple de mi, i avui he dedicit regalar-vos-el. A tots i cada un de vosaltres us dus al cor per infinites raons, però sobretot perquè m'heu demostrat, a cada pas de la meva vida, que sou uns grans amics i amigues. Per això aquest espai és també un homenatge a l'amistat, a la vostra amistat. El títol de "Racons de mar" és just el títol que posaria al llibre de les meves memòries si s'arribés a escriure algún dia. I tot va perquè des de que era ben petita el mar ha estat molt present en la meva vida. Tot i que jo i el mar només estaven cara a cara un parell de setmanes a l'any, aquells dies eren suficients per establir una connexió total entre el mar i jo. Un dia una gran persona em va dir que tots tenim el nostre lloc en el món, un lloc on ens sentirem totalment en pau amb nosaltres mateixos i que un cop l'haguem descobert mai més podrem viure sense ell, sense el nostre lloc en el món. I jo... jo he trobat aquest lloc tan especial. La meva platja i jo sempre ens hem unit. De petita el mar em curava les ferides que em feia quan queia de la bici, més endevant escoltava els meus problemes d'adolescent i el meu mar m'escoltava i em tranquilitzava, i així, a poc a poc i a base d'anys, el meu mar s'ha convertit en una espècie de mare, una cosa sense la que no sabria viure. El meu mar és l'únic que coneix tots i cada un dels meus secrets. ¡Quants silencis compartits i quants folis escrits s'ha endut! Ell és l'únic que sap dels meus poemes, cançons, contes i històries que escric, perquè en el fons soc una escriptora romàntica que escriu en secret i potser per vergonya, potser per timidesa, sempre he anat amagant les meves paraules, però avui, des d'aquest racó, us regalo racons de mar. Petits racons de mar que avui vull compartir amb tu.